Berga: quan no acatar esdevé via per a l'autodeterminació

Aricle escrit conjuntament per Lluc Salellas, Laia Estrada i Joan Coma a 'Nació Digital'.

Darrerament, de forma perversa, hi ha qui ha provat de tapar l'espectacle pèssim al Parlament de Catalunya equiparant-lo amb el cas de l'alcaldessa de la CUP a Berga, Montse Venturós. La intencionalitat política dels comentaris ha estat evident i pensem que és bo explicar per què si bé ambdues situacions se situen dins el debat estratègic sobre què i com desobeïm l'Estat, no poden ser en cap cas posades al mateix nivell. La primera pregunta que ens hem de fer i que l'hem sentida poc aquests dies és per què avui només Montse Venturós ha estat inhabilitada com a alcaldessa a Catalunya per motius polítics? És a dir, per què no hi ha cap altra alcalde o alcaldessa independentista de capital de comarca en la seva situació? Bé, doncs la resposta és clara, Venturós ha desobeït tots i cadascun dels requeriments que li ha fet arribar la justícia espanyola abans de la situació actual, fet que no ha fet cap altra capital de comarca. De fet, l'estelada, motiu pel qual ha estat inhabilitada, encara oneja del balcó de Berga i, en canvi, la bandera espanyola no, malgrat que la justícia espanyola també l'ha encausada per aquest tema. I no, no és una qüestió de banderes sinó d’obediència i compromís amb la gent: el govern de la CUP a Berga té fins a sis casos oberts per obeir el mandat popular a l'Ajuntament, sigui amb insígnies, declaracions o polítiques públiques.

Berga representa un cas únic que mostra fins a quin punt la seva alcaldessa i el seu equip han estat desobeint la injustícia espanyola durant aquests tres anys i mig de govern. Enlloc no s’ha arribat tan lluny com a Berga. Ni els governs de Lloveras, ni Madrenas, ni Erra, ni Conesa, per posar alguns exemples, han volgut acompanyar el poble en una via de no acatament. Això és, de fet, una llàstima: els efectes positius de la desobediència es multipliquen quan esdevé un fenomen social que es reprodueix arreu del territori, tal com demostra el mateix 1-O. La determinació de Venturós és fora de dubte. També en les polítiques socials i ambientals que ha estat impulsant la CUP a Berga. Tanmateix, la força de tot plegat no rau únicament en ella o en la resta d'equip de govern sinó en el fet que Venturós s'ha cenyit a complir allò que duien els programes electorals dels partits i sobretot allò que li ha demanat la societat civil berguedana. Va ser l'Assemblea Nacional Catalana amb la campanya "Penja-la i no la despengis fins a la independència" qui va exigir que l'estelada presidís l'edifici consistorial d'acord amb la majoria política de l'Ajuntament. I Venturós va aplicar la mesura. I és precisament aquesta mateixa majoria la que ara proposa, valida i defensa l’estratègia política adoptada per Venturós per desacatar la sentència i, alhora, mantenir-se com a alcaldessa legítima de Berga.
 
Aquesta és, sens dubte, una de les claus de Berga. El govern de la capital del Berguedà dona compliment a allò que s’ha treballat i decidit des del teixit social, polític i associatiu berguedà. Si bé la sentència prohibia a Montse Venturós continuar exercint les seves funcions d’Alcaldessa, la realitat és que continuarà exercint com a tal d’acord amb la voluntat política del ple de l’Ajuntament i de la majoria social berguedana. En d’altres paraules, continuarà exercint funcions públiques tant pel que fa a la representació del municipi com en la presa de decisions. La jutgessa volia apartar Venturós del càrrec, però col·lectivament s’han generat les complicitats i els mecanismes necessaris per garantir que això no sigui així. Amb l’estratègia de no acatament, que no és més que una continuació complementària de l’estratègia desobedient, es preserven els interessos i la voluntat popular expressada tant a les urnes com en el dia a dia del municipi. És una decisió presa i legitimada per actors que van molt més enllà de la mateixa CUP. És una decisió que permet garantir el bon funcionament del municipi, mantenint les majories sortides de les urnes el maig de 2015, i permeten que el present i futur de Berga continuï sent allò que les berguedanes han decidit, i no allò que una denúncia de Societat Civil Catalana amb la complicitat d’una jutgessa al servei del règim del 78 tractaven d’imposar. No només s’ha portat l’embat amb l’Estat fins al final, sinó que s’ha situat la desobediència en l’àmbit més col·lectiu possible.

 

Per a la CUP, lluny del que s’ha pretès fer creure, la desobediència sempre serà una eina vàlida i legítima per donar compliment als mandats populars davant l’autoritarisme d’un règim demofòbic. Mai hem defensat la desobediència civil no violenta com un dogma o un fetitxe, i entenem perfectament quines són les seves implicacions i conseqüències. Qüestionar la coherència de les Candidatures d’Unitat Popular pel fet que a Berga s’ha emprat fins que des de la mateixa plataforma popular que ha traçat l’estratègia s’ha considerat útil és absurd. Els exemples de desobediència protagonitzats per governs, electes i militants cupaires al món local són sobradament coneguts, des de la negativa a tancar les dependències públiques el 12 d’octubre fins a la negativa a comparèixer voluntàriament davant dels jutges en el marc dels múltiples muntatges judicials i policials relacionats amb l’1-O.
 
És important, doncs, que totes aquelles formacions polítiques que a Berga han estat a l’alçada de les circumstàncies i han fet possible aquesta estratègia analitizin i valorin aquest cas seriosament, fora de retrets i acusacions partidistes. I ho és no pas per la CUP, sinó perquè Berga ens indica una part del camí que caldrà recórrer els pròxims mesos i anys, on la defensa dels drets civils i polítics en el procés d’exercir l’autodeterminació esdevindrà – si no ho és ja ara – central en l’agenda política municipal i nacional. La de Berga és una resposta construïda gràcies al compromís de múltiples i diversos actors locals, que d’alguna manera s’hauria de reproduir arreu on l’Estat vulgui imposar la seva voluntat per davant de la voluntat popular. Sovint es parla d'unitat i precisament és d'aquesta lògica de generar dinàmiques cooperatives i coordinades que permetin plantar cara a l'Estat des del municipalisme i arreu del territori on aquesta és més natural i útil polúticament. És des d'aquest espai on som i serem capaces de generar i consolidar institucionalitats pròpies més enllà de la monarquia borbònica. Una dinàmica que ha d'anar acompanyada d'un treball al Parlament on s'exerceixi la sobirania per poder desenvolupar també una empara per aquesta institucionalitat que podem generar des dels municipis.
 
La proposta, doncs, de mantenir les alcaldies inhabilitades és una proposta que cal generalitzar. Una acció de no acatament i d'unitat estratègica municipalista entre els partits que defensem que el nostre país pugui decidir el seu futur. Perquè som ferms defensors que allò que han decidit els nostres veïns i veïnes sigui sempre allò que passi a les nostres viles. Perquè és hora de fer un plantejament nítid, d'empenta municipalista que superi el règim del 78. Amb noves propostes organitzatives com seria l'assemblea municipalista, formada per càrrecs electes i els moviments populars, i una coordinació entre municipis per la construcció de sobiranies i que representi un nou embat a l'Estat. 900 fronts oberts als Països Catalans, des de barris i municipis, des de carrers i ajuntaments. Una proposta indispensable si pretenem que realment catalans i catalanes puguin decidir el seu futur sense cadenes ni mordasses.

 

«Mantenir les alcaldies inhabilitades és una acció de no acatament i d'unitat estratègica municipalista entre els partits que defensem que el nostre país pugui decidir el seu futur»